De sempre els fotògrafs s'han interessat pel paisatge, van començar a fer-ho quan les mides de les càmeres els van permetre, amb facilitat i comoditat, els desplaçaments, des d’aleshores els paisatge són habituals en els seus treballs.

Des dels inicis de la fotografia fotògrafs i pintors feien uns paisatges similars, amb diferents tècniques. La fotografia en feia servir unes  d'úniques i d'exclusives: les lents, els químics, els formats, els suports, els temps reduïts de l'obturació... No és fins a la segona dècada del segle passat que els fotògrafs comencen a crear el seu propi llenguatge, s'alliberen dels pintors i fan camí. Les influències centreeuropees provinents de la Bauhaus, primer i d'Amèrica després, van ser cabdals per l'emancipació.

Les òptiques facilitaven unes aproximacions impensables en pintura. Les doble exposicions, les solaritzacions, els fotogrames van esdevenir expressions típiques de la fotografia. La velocitat d'obturació de les càmeres es va reduir molt, facilitant uns punts de vista impossibles  en una tela.

Al paisatge se l’ha relacionat amb l'observació, a la mínima intervenció de l'ésser humà, a la tranquil·litat, a l'harmonia ... elements que ajuden a un dels instants més importants en fotografia, l'elecció de l'escena, el motiu. I en aquest procés de selecció hi ha diversos factors que hi intervenen:

Vibrar. Són les sensacions, els sentiments, els records, la cultura, la formació el que fa que s'opti per un lloc o un altre.

Format fotogràfic.  És la proporció que tindrà la imatge un cop captada, és la immensitat reduïda a una porció.

El punt de vista. Determina el punt exacte on es situarà la càmera fotogràfica. L'elecció de l'escena és la part emotiva. El punt de vista són els coneixements tècnics, les subtileses, el donar dimensió o prioritzar alguns elements que componen el paisatge.

L'instant. Aquí la llum ho és tot (fotografia = dibuixar amb llum) les primeres o darreres llums donaran calidesa i suavitat. Un dia amb núvols oferirà un paisatge amb absència d'ombres dures i més pla. El sol de migdia satura els colors. Depenent del dia i l'hora es "dibuixarà amb la llum" una aquarel·la o un oli, amb un traç més o menys nítid.

Oliveres. Espolla (Alt Empordà).

A Coruña. 2004

Guèiser Tatio Atacama (Xile). 2006

Per què del format fotogràfic 6 x 17? Aquestes són les mides de les transparències quan fotografio paisatges, utilitzo una Linhof Technorama 617 de format panoràmic (la relació entre l’alt i el llarg és de 1:3).

Quan un paisatge ha captat la  meva atenció m'agradaria poder traslladar aquesta mateixa adducció a la imatge final, amb els màxims de matisos: olors, textures, sons, tactes... i el més proper i suggeridor és el format panoràmic.Tot i les mancances , el format 6 x 17 és el que s'aproxima més a l'angle de visió dels ulls dels humans, que és d’uns 200º i la Linhof tot just en fa 100º, però ja m’és suficient.

Abans de retenir l’escena d'una forma permanent, em queda la prova definitiva: mirar a través del visor, que no deixa de ser una abstracció, però que em permet contemplar el futur paisatge fotogràfic amb les subtileses de la realitat. Ja veig el resultat final.

Mitjançant els programes de post producció es poden crear imatges de 360º amb una gran qualitat, voluntàriament renuncio a uns graus de visió que no pas a trencar la comunió entre l'observació i la fotografia de camp. El resultat final és important, però també ho és el procés davant l'escena.
Traslladar la llum al meu llenç és un dels l'actes més egoistes, pur fetitxisme.

(*) Del Grec: Pan (tot) i Horama (visió)

Francesc CATALÀ-ROCA. Nova York, arquitectura en color.
Roca Barcelona Gallery          
Joan Güell, 211-213 Barcelona 
Dates: 25-05-12 /  04-11-12 (agost tancat)